De llum i llibres: anatomia arquitectònica de La Central

Creuar les portes de la nova llibreria de La Central a Consell de Cent és entrar en un espai que sembla haver existit sempre. No hi ha artificis ni gestos grandiloqüents: només llibres, llum i silenci ordenats amb precisió. Al darrere hi ha la mirada de Joan Daudé, l’arquitecte que ha sabut transformar una antiga nau de l’Eixample en un lloc on cada detall convida a llegir.

Amb més de trenta anys d’experiència entre Barcelona i Suïssa, Daudé signa aquí la seva primera llibreria. Un projecte que no busca afegir, sinó treure; no imposar formes, sinó deixar parlar l’espai i fer que els lectors se’l facin seu. En aquesta conversa, ens explica com s’ha construït aquest nou cap de La Central i quins secrets arquitectònics s’hi amaguen.

La Central: Què va ser el primer que vas pensar en entrar per primera vegada al local buit de Consell de Cent? Què et va cridar l’atenció? Què intuïes? Què et va ressonar de l’espai?

Joan Daudé: El primer que vaig pensar va ser que era un local perfecte. Té una planta quadrada, pràcticament diàfana, cinc metres d’alçada de sostre, llum que entra pels aparadors i també pel lluernari del fons. Vaig pensar: «això cal funcionalitzar-ho». Aquí s’han de vendre llibres, i això vol dir que, a més dels llibres, hi entraran moltes altres coses: prestatgeries, cartells, mobiliari… Però aquesta nau és tan bonica que tot això havia de ser gairebé invisible. No podíem espatllar-la. I això, que sembla una obvietat, és probablement el més difícil de fer.

A més, el local té una planta soterrani amb un terç més d’espai que, en canvi, era tot el contrari: un cau. La pregunta era com aconseguiríem que la gent baixés allà. Si a dalt no podíem malmetre el que ja hi havia, a baix, per malament que ho féssim, segur que milloraria.

LC: Com dialoga aquest projecte amb la resta de La Central, les llibreries de Mallorca i Raval? Què manté i què es transforma?

JD: El que més m’agrada de les altres llibreries de La Central, especialment les de Barcelona, és que no hi ha artificis: no hi ha decoració supèrflua. El que veus són llibres.

Volia mantenir aquest esperit. A la meva feina això no és fàcil, però per a mi era essencial que tot el que hi entrés fos imprescindible i autèntic. Res de trampantojos ni de recursos efectistes que només serveixen per fer una fotografia impactant. Mallorca i Raval funcionen així, tant per la personalitat dels locals com per la de la pròpia marca. I això havia de ser també el punt de partida de Consell de Cent: respectar la identitat de La Central i la seva manera d’entendre l’espai.

LC: La llibreria s’articula en dues plantes. Com influeix això en l’experiència lectora?

JD: La planta principal, a nivell de carrer, és un espai diàfan que ja funciona per si sol. El repte era el soterrani: un espai apartat que corre el risc de passar desapercebut. Havíem de donar-li sentit i establir un diàleg entre les dues plantes.

La llum aquí juga un paper clau. Hi ha dues llums: la natural i l’artificial, totes dues igual d’importants. La llum natural és extraordinària: entra pels aparadors i pel lluernari del fons, que és un regal de l’arquitectura original. I nosaltres vam voler fer que aquesta llum arribés fins al soterrani.

Com ho vam aconseguir? Vam fer un forat al terra: un gest arriscat que implicava perdre metres d’exposició a la planta baixa. Però era un luxe necessari. Per aprofitar-ho al màxim vam dissenyar una peça cònica d’acer, envoltada d’un banc, que genera nou metres lineals de paret expositiva. Així no només no vam perdre espai, sinó que el vam guanyar. Aquest forat connecta visualment i lumínicament les dues plantes i, al mateix temps, crea un element central que probablement serà icònic a la llibreria.

La llum artificial també hi juga un paper molt important. A La Central de Consell de Cent no busca protagonisme, sinó discreció: il·luminar els llibres amb la màxima fidelitat cromàtica i sense distorsions. Només dues grans làmpades, visibles des de qualsevol punt, aporten una atmosfera subtil que acompanya l’espai sense dominar-lo. La resta de la il·luminació és invisible, dissenyada perquè l’ull es dirigeixi cap al que realment importa: els llibres i els seus colors.

LC: Quin tipus de recorregut esperes que faci el lector en entrar?

JD: Aquesta és més una qüestió dels llibreters que no pas meva. Durant les obres, vaig veure com el vostre equip discutia constantment sobre quines seccions i quin tipus de llibres col·locar a cada lloc. Això també va influir en el meu treball, perquè em va obligar a adaptar diverses vegades la configuració de les parets.

El que sí tenia clar és que aquest recorregut havia d’acabar en algun punt especial. I això passa just sota el lluernari, on hem creat un espai amb llum natural, vegetació i un petit cafè. És com una plaça central: un lloc on el lector pot seure, repassar els llibres abans de passar per caixa i, simplement, gaudir de l’espai.

LC: Hi ha algun element arquitectònic o de mobiliari que consideris una joia amagada?

JD: Sí, sens dubte aquesta peça cònica de la qual parlàvem. Aquest projecte no va consistir tant a afegir coses com a treure’n. És clar que cal complir normatives, climatitzar, il·luminar i donar cabuda a milers de llibres. Però el repte era aconseguir que tot això no es veiés, que semblés que sempre hagués estat així.

Quan algú entri a la llibreria i digui «quina sort que heu tingut de trobar aquest local tal com és», voldrà dir que ho hem fet bé. Perquè darrere hi haurà molta feina invisible, però res superflu. Les parets, el terra de fusta… tot respira aquesta sensació d’autenticitat.

LC: El llenguatge visual de les seccions i la senyalètica està molt cuidat. Com s’ha treballat aquesta integració?

JD: Les parets no són d’un blanc neutre: són d’un blanc paper, lleugerament trencat, que dóna calidesa. La gràfica s’hi integra en blanc sobre blanc, com un relleu subtil, gairebé estampat. Així no competeix amb els llibres ni amb l’espai, sinó que el complementa.

M’ha sorprès, a més, la creativitat dels títols de les seccions: «Un estil ofegador», «Vides capgirades», «Joves al nostre món i altres mons»… fins i tot una part amb llibres agrupats per gammes cromàtiques. Aquesta paret és preciosa, sobretot perquè la il·luminació, natural i artificial, realça els colors d’una manera espectacular.

LC: Quins altres reptes vau resoldre en treballar amb un edifici existent?

JD: El soterrani era el gran repte i, alhora, la gran oportunitat. Per exemple, a banda de la peça cònica, hi vam incorporar un ascensor transparent que també actua com a segon lluernari. També vam obrir una petita galeria d’instal·lacions que ens va permetre eixamplar visualment l’escala i convertir-la en una invitació a baixar. Allà mateix hi hem creat un petit espai on es projecta una animació, com una pausa abans d’arribar al soterrani.

Un altre aprenentatge ha estat el rigor de La Central pel que fa a la funcionalitat. Per exemple, mai hi ha llibres per sobre dels 2,40 metres, on no es poden agafar, ni per sota de 45 centímetres, on no es poden veure. Aquest dogma fa que l’arquitectura estigui sempre al servei del llibre, sense convertir-lo mai en decoració.

LC: Per últim, com creus que s’insereix aquesta llibreria al teixit urbà de l’Eixample?

JD: Consell de Cent és avui un carrer en transformació. Hauria de ser un gran eix per als vianants, però l’entorn encara és complex. Les ciutats, cada cop més, tendeixen a uniformitzar-se: les franquícies i el comerç de conveniència ocupen gairebé tot. I el que és desconegut, el que sorprèn, ens fa por.

Per això crec que una llibreria com aquesta és important: és un espai autèntic, diferent, que resisteix aquesta uniformitat. Recordo que fa poc vaig visitar Catània i em va recordar la Barcelona dels vuitanta i noranta, amb aquell aire d’autenticitat que ara costa tant de trobar. La Central de Consell de Cent vol ser, d’alguna manera, un petit refugi d’aquesta autenticitat dins la ciutat.